Tricicle, lleixa, arracades

Andorra. Hivern. Màniga curta. Fa molta calor. Em desfaig de calor. Em trec les arracades, sempre abans de dormir. Jo sempre somio amb tenir-ne unes que no s’embrutin, que brillin i que no molestin quan tanco els ulls i poso el cap sobre el coixí -de costat, com si caigués sobre una lleixa gairebé-. Aquestes, però, de xoni em diuen que són, me les he de treure.

Són més de la una. Més de la una? Fa dies i dies que em proposo anar a dormir aviat, que m’arrossego durant el dia, però, a casa, mòbil, tuppers, dutxa, teclats, tele… ‘su consumo es superior al de la semana pasada’, meec! Bé, dies i dies no. Des de diumenge, des del dia que vaig veure vermell. Després cansament, cansament, cansament. Feia temps que no em passava, des de que anava en tricicle gairebé aka no portava copa ni barret. Què màgic és l’aka, com funciona sempre en el meu cap.

lo sientos

Dices onomatopeyas
repites palabras que te inventas
nombres que te recuerdan

            Gepo, Gepo!

no escuchas

sí escucho,
no empieces
no copies

explico
y llega la queja
el no
el pero
           Para eso no hables
Pienso
           ¿Soy mala?

te quiero
pero no
puedo
me das besos
abrazos
me llamas

Lopi, lopi
                        A qué habéis jugado?

como si tuviera tres años
crezco
creces                        Soy un anciano

tienes miedo?
tus ojos
me dicen
               te quiero
que quieres
y no puedes
pero hay más días en que no te entiendo
que días en que te comprendo
te trato mal
a veces
lo sé
solo quieres
un abrazo
una sonrisa               Es su forma de demostrarte que te quiere
yo quiero
una pregunta
una respuesta
seria
te quiero
pero no te entiendo
y me muero de
nervios
de
lo sientos

estado 1

Agobiada
me llaman
salgo
he quedado
no hablo
pregunto
evito
no hablo
pregunto
evito
nos vamos

MUCHO

Miedo a sentir
a decidir
a decir
a equivocarte
te lleva a agobiarte
mucho
te lleva a bloquearte
mucho
una opción
dos
tres
cuatro
y por qué no….?
mucho
cuál es mejor?
no lo sé
preguntas
no lo sé
y por inacción
por indecisión
te quedas mirando el ordenador
quéhagoquéhagoquéhagoquéhagoquéhago
nosénosénosénosénosénoseeeeeeeeeeeeeergrgegrehrg
eh pero
sonríe
mucho

Bisbe

Te echo de menos.
Sin hache o con hache
hablar contigo
de pelis
de canciones
de grupos
de cómics
de
todo
caminar contigo
hacer tonterías
bailes estúpidos
planes alternativos
verte llegar tarde
verte coger una espada láser
¿Nos miras?
¿Qué harías?
Hoy he ido a la Federica, creo que te hubiera gustado
No te quiero olvidar
Bellmansgade, bicis, plumas, pelis, canciones.
Envíame alguna que las echo de menos
¿Por qué no hay porqué?
(Y ahora escribiría un par de coños, ostia puta, joder, mierda)

televisor espatllat

T’escriuria mil paraules
i potser faries com amb La Vanguardia
amb l’Hola o amb el Lecturas
les fullejaries i no sé si les llegiries.

Et demanaria que m’expliquessis de nou
com vas arribar a casa.
Els dies llunyans en què per mi
eres com una Heidi
corrent pel prat, amb vaques al voltant 
i uns germans amb noms estranys
– sort que vas néixer un 16 de juliol
i els sants van ser benèvols amb el teu nom-.

Et deixem a casa,
a la que encara no t’acostumes
a dir que és teva
t’arreglem el televisor
– no va el volum, només escolto so,
m’apareix una pantalla al damunt de tot-.

I mentre jo ja m’assec al sofà
i acaricio les teves galtes 
que semblen de nena de tres anys
la gran, amb qui 
                          – abans de fer-ho amb mi o amb la mare-
segurament t’havies començat a “discutir”
ella, la gran, recull les mil bosses buïdes
que has guardat
t’ordena el menjar,
menja algun fruit sec amagat
i ens fa riure en ensenyar-nos
coses que no saps perquè
no has llençat 

donut per esmorzar

Ojalà tots els dies fossin avui
llevar-se sense pressa al matí
agafar el bus turístic
escales amunt
escales avall
amb la Carmen liderant
“nos gusta la Carmen valiente” li diem.

La que va arribar de Burgos amb setze anys
la que porta tota la vida al nostre costat
la tercera àvia.

L’àvia que remuga
que és tossuda
que diu que es dutxa i no es dutxa
que em posava cada matí un donut per esmorzar 
que sempre vol fer el menjar
i sempre vol rentar
                      netejar -encara ara amb vuitanta anys-
                                  què bé que està – “si supieras… la cabeza me da vueltas-

La tercera àvia que prepara les millors croquetes del món
segurament perquè són fetes amb amor- cursi cursi ha quedat axiò-.

La que et diu que t’ensenya a cuinar 
però agafa la sal i no la deixa anar
i m’enfado 
i crides
i dius que ja no diràs res
que no serveixes per res
llavors et somric
em somrius

i torno a tenir vuit anys, a veure’t esperant-me
cada tarda a les cinc
a agafar-te d’un braç
i amb l’altre vaig balancejant la bosseta del berenar

 

mòbil

Mira el mòbil
enrotlla el fil al voltant
sembla que el tancarà
però aixeca el cap
ella segueix igual
pantalla amunt pantalla avall
i el torna a desenrotllar
i el torna a engegar
i la saluda pel whatsapp

quota, elefant, força

Una enganyifa. Un elefant sense cames. Un Son Goku sense força. Un gos sense babes. I un marcador amb més de mil gols. Un regal (Regal assegurances) que un dia es desembolicarà i es descobrirà el seu no res amagat. Una llengua sense paraules. I una ment que no sap on posar la quota que li han regalat. 

 

Rica tortilla (la de ma mare, la chacha de la casa que diu ella que és)

Sandra