Tricicle, lleixa, arracades

by lotorapid

Andorra. Hivern. Màniga curta. Fa molta calor. Em desfaig de calor. Em trec les arracades, sempre abans de dormir. Jo sempre somio amb tenir-ne unes que no s’embrutin, que brillin i que no molestin quan tanco els ulls i poso el cap sobre el coixí -de costat, com si caigués sobre una lleixa gairebé-. Aquestes, però, de xoni em diuen que són, me les he de treure.

Són més de la una. Més de la una? Fa dies i dies que em proposo anar a dormir aviat, que m’arrossego durant el dia, però, a casa, mòbil, tuppers, dutxa, teclats, tele… ‘su consumo es superior al de la semana pasada’, meec! Bé, dies i dies no. Des de diumenge, des del dia que vaig veure vermell. Després cansament, cansament, cansament. Feia temps que no em passava, des de que anava en tricicle gairebé aka no portava copa ni barret. Què màgic és l’aka, com funciona sempre en el meu cap.