seixanta-cinc paraules

quota, elefant, força

Una enganyifa. Un elefant sense cames. Un Son Goku sense força. Un gos sense babes. I un marcador amb més de mil gols. Un regal (Regal assegurances) que un dia es desembolicarà i es descobrirà el seu no res amagat. Una llengua sense paraules. I una ment que no sap on posar la quota que li han regalat. 

 

Rica tortilla (la de ma mare, la chacha de la casa que diu ella que és)

Anuncis

Sandra

image

Mamà

image

Basarda, espera, cargol

Travessar la plana solitària a aquella hora del vespre feia basarda. I feia por. Un camí sense final. Pols inundant l’aire. Un tic-tac d’aquell rellotge sense canell d’origen que encara duia a la butxaca i que em clavava el seu so al cervell. A poc a poc avançant i al meu costat només un cargol. No una tortuga com sempre em deien, un cargol. I no sé si eren bones o males notícies però em mirava, o jo m’ho imaginava, i deixava un rastre fastigós a la sorra, una baba verdosa que acompanyava la meva ombra. Se m’havia enganxat al costat i no volia marxar. L’espera. L’angoixant espera de no saber com ni quan. El cargol. Sí, un animal direu. No, la no volguda espera de l’incert instant de després, nebulós i sense resposta al com ni al quan. I què? No ho sé. 

mochi de te

m’he menjat un altre mochi mentre es feien petons
m’he adonat que sóc incapaç emocional elevada al cub
que estic a anys llum
que he vist que allò del cor té raons que la raó no entén sembla més cert que fals

des de fa dies que no m’ha sortit cap paraula encertada i
en canvi
els altres no han fet més que deixar-me impressionada
per maduresa
per idees clares
de fet quan he tingut jo res clar
mai o quasi mai o gairebé mai o mai de la vida juguem al mai mai mai
he donat la volta
he tornat
no estic igual
i res més i res més
i què
després de molta angoixa més que acumulada
si m’imagino que sí el run run deixa de sonar i dóna pas a una mica de pausa
serà que sí

negre

I li fa por.
La mare se n’adona quan ella ja és a la tercera escala. I corre cap enrere

ai sí,

és a terra de nou
ell li posa ullets,
aquells que també li ensenya quan perd un dels bolis nous

li dona la mà
agafen forces
i tots dos junts, ara sí, pugen a les escales mecàniques

i ell pensa que quina mare
més valenta té

Per fi he començat de nou a esquerdar el mur de la vergonya and company
Però només una mica
I és que he tornat a la mania inconfessable de combinar sense remei el plor i el riure per defecte
un costum que havia quedat aparcat i ara ha tornat
el coixí, la tovallola de mans,
ho sap
prou
deixa néixer un somriure autèntic i posa’t, com abans, com sempre, a fer passes endavant
oblida el “amb ganes de”
i deixa només un faig